App Store

Google Play

{{seriesTitle}} - The book series

Details page - Device banner - 894x1036

Step into an infinite world of stories

Listen and read

Joan-Carles Mèlich

M'agrada llegir apassionadament i que la meva lectura no quedi capturada per una pedagogia, per unes regles, per unes normes morals, polítiques, jurídiques o religioses. M'agrada llegir infidelment, caminar del text al quadern, de l'ortodòxia a l'heterodòxia, de la repetició a la interpretació, del significat al sentit. Per mi, llegir és un ofici i un ritual.» El filòsof Joan-Carles Mèlich aplega en aquest llibre un total de 262 «fragments filosòfics» procedents dels seus quaderns de notes. Es tracta d'una reflexió sobre la lectura, l'escriptura, la distinció entre moral i ètica, el sentit, Déu, l'infern, la compassió, la intimitat, la finitud, el desig, el perdó, les víctimes, la mort..., en un gènere que defuig les categories i opta per les escenes, les imatges, les metàfores. Mèlich ens ofereix, en definitiva, «un pensament fragmentari, obert, no sistemàtic, contrari a la lògica metafísica.

Fragmenta Editorial

Assaig

La lectura com a pregària: Fragments filosòfics 1

«Només m'interessa una vida finita, inquietant i contingent, sense veritats absolutes, sagrades o incondicionals. Un escenari en constant formació, transformació i deformació. Una vida creadora d'un mosaic en què les peces no encaixen, sense centre ni síntesi.»

En aquest segon lliurament dels seus Fragments filosòfics, el filòsof i escriptor Joan-Carles Mèlich reflexiona a fons sobre la condició contingent, incerta i finita de l'ésser humà a partir del que anomena una filosofia literària: una filosofia que recorre més a les imatges i figures de la ficció que als conceptes i categories de la metafísica. Es tracta d'un pensament del singular, el temps, les situacions i les relacions. I és que parlar de la prosa vol dir —segons Milan Kundera— parlar del caràcter concret, quotidià, corporal, de la vida.

La prosa de la vida: Fragments filosòfics 2

Vicent Alonso Catalina

Aquest recull de notes del dietari de Vicent Alonso que ara es publica és la continuació natural de 'Trajecte circular'. En rigor, els dietaris deixen de ser-ho quan són publicats. Així, al primer pot haver-hi una sèrie de pautes artificials que l'autor ha introduït i que s'allunyen del propòsit d'imitar els criteris naturals d'escriptura, mentre que 'Sobre una neu invisible' s'apropa més a la naturalitat, tot i que conté alguns fragments en què se n'allunya deliberadament. Tal i com assenyala Alonso "des que escric els meus quaderns m'han servit com a guia i també com a refugi on construir i protegir els meus dubtes. Sempre hi he cregut i no tinc ni una sola raó per desconfiar-ne. Una qüestió ben diferent és si els resultats que en mi ha assolit serviran també als lectors possibles. Sincerament, hi confie i per això els publique."

Publicacions de la Universitat de València

Sobre una neu invisible: Notes d'un dietari, 2003-2005

Josep Maria Esquirol

De manera subtil i colpidora, aquest assaig tracta dels "infinitius essencials" de l'ésser humà: viure, pensar i estimar. I constitueix, sens dubte, una valuosa aportació filosòfica, que s'articula a partir del concepte de "replec del sentir". L'estil singular de l'autor va calant de mica en mica, com la pluja menuda, tot proposant-nos un itinerari molt revelador, amb trams relatius a la commoció, el desig, la creació, l'amistat, la revolució i l'agraïment. I anticipant-nos, ja de bell començament, allò que és més nuclear: "Aquí, als afores, la gènesi i la degeneració, la vida i la mort, l'humà i l'inhumà―car només l'humà pot ser inhumà―, la proximitat i la indiferència. Aquí, als afores, el mal és molt profund, però la bondat encara ho és més. Aquí, als afores, res té més sentit que l'empara i la generositat. Aquí, als afores, no només vivim, sinó que som capaços de vida".

De l'autor de La resistència íntima Premio Nacional de Ensayo 2016
Premi Ciutat de Barcelona d'assaig 2015

"Esquirol reivindica el llenguatge quotidià i les paraules entenedores per fer pensament de fons".
Carles Capdevila, Ara

"Esquirol proposa la pausa, el parlar franc, la proximitat, la diferència, la reflexió, reinventar la mirada, tornar a pensar".
Josep Massot, La Vanguardia

Quaderns Crema

La penúltima bondat: Assaig sobre la vida humana

Josep Piera Rubio

A partir d'una conversa amb Jordi Llavina en la qual s'invocava la proximitat del centenari de Joan Vinyoli (1914-2014), Josep Piera va iniciar una prolongada indagació sobre la seua relació amb el poeta: la correspondencia, els llibres de Vinyoli i els fragments d'una conversa intermitent que van mantenir entre 1978 i 1981. Llavors Vinyoli tenia una seixantena llarga d'anys. Piera ara havia arribat a una edat semblant, la de la maduresa definitiva. La indagació s'estén al cicle vital complet de Vinyoli: l'obra, la relació amb la crítica i el reconeixement literari del seu temps. A contrallum apareix l'evolució poètica i humana de Piera, la seua manera de llegir i interpretar Vinyoli i, al capdavall, del conjunt de la poesia catalana de les darreres dècades. Es tracta d'un exercici de comprensió «de poeta a poeta» d'una profunditat i sensibilitat extraordinàries.

Mai no és tard: (Vinyoliana)

Preguntes aparentment senzilles, com ara ¿què et passa?, ¿com et dius? o ¿d'on véns?, ens van acostant de mica en mica al centre més profund de la nostra ànima, allí on es descobreix la ferida originada per les quatre infinituds essencials: vida, mort, tu i món. No serem mai "massa" humans: si cap horitzó té sentit és el d'arribar a ser "més" humans. No es tracta, doncs, d'anar més enllà de l'humà, com va voler Nietzsche, sinó d'intensificar i d'aprofundir en el que és més humà. Josep Maria Esquirol ens ensenya com d'aquest solc en l'ésser humà n'emergeix l'acció més beneficiosa, que ens orienta i ens enforteix perquè sap ajuntar sense confondre la gravetat i la lleugeresa, el dia i la nit, el cel i la terra, el present i l'esperança… "Humà, més humà" és un assaig veritablement filosòfic, escrit amb un llenguatge tan entenedor i precís com evocador.

"Contra la immediatesa compulsiva, contra la hiperconnectivitat, contra la permanent exposició pública i contra la dispersió, Esquirol proposa la pausa, el parlar franc, la proximitat, la diferència, la reflexió, reinventar la mirada, tornar a pensar". Josep Massot, La Vanguardia

"Josep Maria Esquirol s'explica meravellosament bé i ens fa molta falta". Mònica Terribas, El Matí de Catalunya Ràdio

"És un dels pocs llibres de filosofia amb cara i ulls que s'han publicat en català en els últims anys i que, sens dubte, n'és un dels millors". Enric Sòria, El País

"Esquirol reivindica el llenguatge quotidià i les paraules entenedores per fer pensament de fons". Carles Capdevila, Ara

"Una proposta constructiva, basada en la intimitat, el refugi i el replegament, sense oblidar la reivindicació de la memòria i la imaginació". Jordi Nopca, Ara

"La proposta d'Esquirol consisteix a reprendre el sentit en la proximitat, en la quotidianitat com a element per donar sentit a aquest buit insuportable". Albert Sáez, El Periódico

"Lluminós assaig per combatre la disgregació del jo i per no cedir a l'imperi de l'actualitat". Jordi Llavina, La Vanguardia

Humà, més humà: Una antropologia de la ferida infinita

Lluís Quintana Trias

La memòria involuntària, que Marcel Proust va fer famosa gràcies al conegut episodi de la magdalena, és un fenomen psicològic que ha tingut una repercussió especial en la cultura del segle XX. Aquest llibre n'estudia la presència en la literatura, la pintura o el cinema, i en fa un seguiment cronològic basat en textos de diverses literatures europees. Contraposa la memòria involuntària a d'altres fenòmens psicològics com la rêverie (o somieig) o el 'déja vu', i en situar-los en el context de la literatura occidental, es fa entenedor que tots ells provenen d'una tradició que ha intentat donar compte d'alguns aspectes no sempre ben compresos de la naturalesa humana. Un exercici de literatura comparada, associat a la memòria en la història de la literatura, de Goethe a Rousseau, de Leopardi a Nietzsche, de Maragall a Joyce, de Proust a Walter Benjamin i Mercè Rodoreda.

Caminar per la vida vella: La memòria involuntària en la literatura i l?art

Joan Garí Clofent

Diu Joan Garí al pròleg d'aquest llibre que «llegir és l'ofici previ, bàsic i insubstituïble de tot autèntic escriptor. Que ningú em confonga amb un "crític literari", només sóc un escriptor que escriu dels llibres que ha llegit... sóc un escriptor que preferiria ser només un lector». Per això ell fa molts anys que té un bloc anomenat 'Ofici de lector', on penja els comentaris sobre novetats de literatura catalana o o -més sovint- internacional que publica habitualment al setmanari 'El Temps' o al diari 'Ara'. Garí ofereix en aquest volum una selecció d'indagacions llibresques aparegudes en els últims deu anys -pulcrament editades per la professora Anna Esteve. Es tracta de petites càpsules de literatura universal, excursions amb un estil meticulosament treballat, que busquen prolongar el plaer d'haver llegit amb un segon delit: el d'haver escrit.

L'ofici de lector

«L'escola de l'ànima» és una invitació fascinant per descobrir, partint dels fonaments de l'educació, l'horitzó d'una vida madura, fecunda i espiritual. Pas a pas, les realitats que anomenen paraules com «lloc», «ensenyament», «companyia», «atenció», «món», «cura», «contemplació», «creació»… van il·luminant el camí amb llum pròpia i ens descobreixen nous sentits: cada ésser humà se'ns revela com a origen, i la trobada, com «una ànima que toca una altra ànima». Una vegada més, Josep Maria Esquirol, a la seva recerca de l'essència de les coses, ens planteja una proposta lluminosa i esperançadora en temps de desorientació, una conspiració singularíssima, «l'orde filosòfic de l'amor».

«A L'escola de l'ànima, Esquirol es fica a la pell de l'educador en un assaig filosòfic que també és poètic. Cada cop pensa més plàsticament: amb la paraula viva, com si conversés amb el lector. T'embolcalla amb idees que són com carícies. Moltes de les seves sentències poden ser llegides com versos aforístics, belles incitacions a la reflexió».
Ignasi Aragay, Ara

Cada nou llibre de Josep Maria Esquirol constitueix una aportació singular, valuosa, que referma la seva filosofia de la proximitat. L'escola de l'ànima és un assaig molt ben escrit, que, malgrat que no es proposa de dir coses noves, en sosté de fonamentals. I això mateix ja resulta ben nou, i fins revolucionari».
Jordi Llavina, La Vanguardia

«Llegir Esquirol, la manera com es meravella per coses que moltes vegades ens passen desapercebudes, és reconciliar-se una mica amb el món».
Anna Guitart, Ara

«Esquirol ens presenta una proposta esperançadora en temps desorientats».
Lluís Foix, La Vanguardia

«Josep Maria Esquirol desmenteix que les institucions educatives hagin d'estar al servei de la societat».
Sergi Dòria, ABC

«Un llibre singular i extraordinari. Molt recomanable».
Biel Mesquida, Diario de Mallorca

L'escola de l'ànima: De la forma d'educar a la manera de viure

Simona Škrabec

Al llarg del segle XX, la identitat catalana va ressorgir de les cendres com una au fènix amb forces renovades. Amb el final del franquisme, es van acabar de dibuixar els trets definitoris d'un poble la fortalesa del qual és la capacitat de gestionar les pèrdues i d'admetre la seua fragilitat. Aquest llibre es proposa mostrar la importància de la literatura per a cohesionar una societat sense defugir les qüestions més difícils. Les obres són comentades en el context de la literatura universal i permeten comprendre uns textos ja coneguts des d'un punt de vista inusual i nou. Un plantejament que ultrapassa el cas català i s'inscriu en la reflexió entorn de la formació de les identitats a Europa per deixar entreveure la densa xarxa de connexions entre la política i la cultura, massa sovint negligida.

Una pàtria prestada: Lectures de fragilitat en la literatura catalana

Antoni Seva Llinares

Mosaic és un ampli recull de textos breus on predominen els aforismes, però també les reflexions de tota mena, comentaris, anècdotes, apunts del natural, observacions psicològiques i morals, facècies... tot formulat en frases concises, petits diàlegs, consells... El material, deliberadament, es presenta com petites tessel·les d'un mosaic que el lector ha de compondre. Aquests escrits podrien semblar bagatel·les enginyoses o improvisades. Però un bon aforisme, en la seua nuesa, ha de confessar eficaçment un pensament complex; no hi ha de faltar ni de sobrar ni una paraula. Ve a ser el germen o el colofó d'un assaig: un assaig és una mà oberta; un aforisme, un puny tancat. Els textos que componen aquest Mosaic evoquen les maximes et pensées dels clàssics francesos. Ells van saber donar una alta categoria a un gènere que es remunta als orígens de la literatura i que, a través de molts representants il·lustres, arriba fins als nostres dies.

Mosaic: Màximes i pensaments

El 18 de juliol de 1573 Veronese va comparèixer davant la Inquisició acusat d'heretgia per una pintura del sant sopar. L'acusació, que assenyalava la introducció d'elements profans en un quadre religiós, posava sobre la taula el debat sobre la interpretació de les escenes bíbliques. Obligat per les circumstàncies, però empès per l'astúcia, Veronese va trobar una sortida amb un procediment inusual a l'època: titular el quadre Sopar a casa de Leví, remetent-se a un passatge menor de l'Evangeli, de manera que la blasfèmia es diluïa. Així, per la màgia del text escrit, el quadre canviava totalment de sentit sense retocar res del que s'hi representava. En el segle xix, aquesta col·lisió de Veronese amb la Inquisició va esdevenir un model de l'enfrontament entre l'artista i el poder eclesiàstic, fet que permetia abordar el diàleg entre el sagrat i el profà. Ara sabem que la solució que Veronese va trobar per satisfer els inquisidors va significar una innovació a l'hora de resoldre els conflictes dogmàtics amb l'Església, a més d'un canvi substancial en l'àmbit de la interpretació artística.

Art i blasfèmia: El cas Veronese

Mercè Rius i Santamaria

Què és la matèria? No ho sabem, però sí que entenem el significat de «material» en els diversos jocs lingüístics. En filosofia ressona la jugada del mestre de Plató: i què ho fa, que siguen materials les coses amb què exemplifiqueu la materialitat, sinó la idea de matèria? Així, els materialismes tradicionals no són ?escriu l'autora d'aquest llibre? sinó perversions de l'idealisme. «La perplexitat que ens desvetlla la matèria, en la seva il·lusòria familiaritat, s'assembla a la de l'infant que prova de tocar la imatge reflectida en el mirall, perplex perquè els grans li han dit que no és real. [...] Quan passem la mà per l'epidermis d'un cos o per la pell de les coses, només en resseguim la forma sense la qual la matèria se'ns torna escàpola. I això no obstant, al nostres ulls, la darrera paraula la tindria ella, la més silenciosa.»

Matèria: El grau zero de la filosofia

Ignasi Moreta

L'obra de Lluís Duch és molt extensa i abasta àmbits temàtics i disciplinaris molt diferents: la religió, la política, l'ètica, la pedagogia, la família, la ciutat, la vida quotidiana, la comunicació, les transmissions, la salut, el mite, el símbol, el ritu…

En la conversa que avui recuperem, Lluís Duch repassa els seus anys de formació a Alemanya, la seva doble dedicació a la vida monàstica i a la vida intel·lectual, les seves idees sobre l'homo religiosus, la condició ambigua i adverbial de l'ésser humà, les «estructures d'acollida» que desenvolupa a Religió i comunicació i les grans intuïcions desplega­des a Religión y política.

Desaparegut Lluís Duch el 10 de novembre del 2018, aquesta publicació pretén contribuir al coneixement d'una de les personalitats intel·lectuals més lúcides i suggerents dels nostres dies.

Conversa amb Lluís Duch: Religió, comunicació i política

La mort de Déu és el final de l'Absolut, però no el final de la religió. Hi ha una altra manera de viure, una altra manera de fer front a les preguntes fonamentals de la vida, als interrogants sobre el sentit de l'existència. És el que, seguint Milan Kundera, Joan-Carles Mèlich a­nomena la prosa.

La prosa és la vida de les singularitats, de la ma­tèria no material, dels objectes que tenen la se­va història, d'aquests petits instants de plaer que obren les portes a l'infinit. La prosa és el món de les trobades casuals, de les abraçades abans de sortir de viatge, de les carícies en els moments en què s'obren les portes de l'infern. La prosa és l'àmbit de l'experiència ètica, la del ser-hi, la de la resposta a la demanda del cos d'algú que pateix, la de l'amistat, la de la fecunditat, la de l'erotisme i la del plaer. I la prosa és també l'obertura a la religió de l'ateu, una religió contrària al sagrat en què la bondat ha substi­tuït el Bé i en què la compassió ha ocupat el lloc de la Justícia.

La religió de l'ateu

Miquel Bassols i Puig

Des de principis del segle passat, assistim a una crisi de l'autoritat fundada en el patriarcat que té diverses conseqüències en les formes de vida i molt especialment en la política. La crisi d'autoritat, però, és tan antiga com l'autoritat mateix. Les diverses manifestacions que presenta -familiar, pedagògica, política o religiosa- són fets de llenguatge, es fonamenten en el poder de la paraula que rau en l'inconscient. Com més crisi d'autoritat hi ha, més retornen formes d'autoritarisme, amb un ús indiscriminat de la llei jurídica o de la força física. Què ens pot ensenyar la psicoanàlisi de Jacques Lacan per fer-ne una lectura actual? En primer lloc, la diferència entre autoritat i poder. I un fet que respon a l'estructura sexual de l'ésser humà: més enllà de l'autoritat fundada en la lògica fàl·lica, que funciona de manera binària amb el tot o res, s'obri el camp d'una autoritat fundada en la lògica femenina, que funciona considerant cada element un per un i amb el no-tot.

Autoritat i autoritarisme: Una lectura des de la psicoanàlisi

Tobies Grimaltos Mascarós

Sovint el més difícil de veure i de dir és allò que resulta obvi. L'autor ens exposa una sèrie de vint obvietats que, tot i ser veritats com a punys, no són sempre acceptades a primer colp d'ull, fins i tot poden suscitar discussions i, quan hi pensem, ens poden obrir finestres i il·luminar altres estances de la nostra ment. L'implícit que aquestes obvietats expliciten està freqüentment colgat sota enormes quantitats de prejudicis, malentesos i confusions. Precisar el pensament, acotar i delimitar conceptes ajuda molt a aclarir les idees, i paga la pena dedicar una estona a aquesta tasca.

Obvietats (o quasi): Filosofia necessària

Antoni Defez

Wittgenstein, separant-se de la tradició, no va practicar mai una filosofia narrativa, discursiva o argumentativa, sinó que hi emprà el comentari breu, l'observació lacònica, l'exemple o el contraexemple, l'apotegma, l'aforisme... I aquesta manera trencada d'escriure no sols genera el problema de com llegir els seus escrits –una lectura lineal no n'és mai aclaridora–, té també la conseqüència que no es pot presentar la seua filosofia fent servir el seu estil. Si es vol explicar Wittgenstein, és indefugible adoptar un format narratiu, discursiu i, de vegades, argumentatiu, és a dir, cal ser wittgensteinians no a la manera de Wittgenstein.

No pots buscar en el blau: Una aproximació a les filosofies de Wittgenstein

Jordi Pigem

Estem personalitzant els robots i, a la vegada, estem robotitzant les persones. Sembla una paradoxa. No ho és. Contrastant les clàssiques novel·les distòpiques d'Orwell i Huxley amb les propostes del Fòrum Econòmic Mundial i altres heralds del poder polític i econòmic, Pandèmia i postveritat analitza un gran nombre d'esdeveniments inesperats que ens toca comprendre.

Escrita amb rigor i no sense ironia, amb un estil fluid, un ritme intens i un horitzó molt ampli —de la literatura contemporània als estudis pioners sobre la biologia i les ciències de la salut, de la filosofia i la psicologia a la sociologia del poder polític, digital i financer—, l'obra ajuda a comprendre les complexitats que envolten la pandèmia. I el que es mou en el fons dels corrents que estan transformant el món des de fa anys.

Una invitació a veure-hi més enllà de les màscares i a restablir el sentit comú en relació amb la tecnologia, la salut i la vida.

Pandèmia i postveritat: La vida, la consciència i la Quarta Revolució Industrial

La tecnologia és com el foc. Si la fem servir com una eina, amb contenció, és ben útil. Sense contenció, però, el seu efecte pot ser devastador. Tota nova tecnologia transforma les relacions humanes i les relacions de poder.

Les noves tecnologies digitals ¿no tenen alguna cosa de l'Anell de Poder de Tolkien, que sedueix i —alhora— atrapa i fa que la persona sigui vigilada i explotada a distància? L'Anell de Poder de Tolkien té una inscripció oculta que només es veu en contacte amb el foc. Quan s'encén la digitalització del món, ¿què hi veiem: «seguretat, eficiència i progrés» o «control, vigilància i deshumanització»?

A partir de la confluència entre el coneixement científic (la psicologia, la neurociència, la sociologia de les noves tecnologies, la història de la ciència) i humanístic (l'univers literari de Tolkien, la intuïció poètica de Rilke, l'anàlisi del totalitarisme de Hannah Arendt, la filosofia d'Agamben), Tècnica i totalitarisme analitza i confronta les propostes, cada vegada més influents, que redueixen els éssers humans a dades i algoritmes i que ens preparen per acceptar ingènuament una nova forma de totalisme tecnocràtic.

Tècnica i totalitarisme convida, alhora, a redescobrir el valor de l'existència, única i irrepetible, de cada ésser humà.

Assaig - The book series

Assaig - The book series

Assaig books in order

Listen and read