App Store

Google Play

{{seriesTitle}} - The book series

Details page - Device banner - 894x1036

Step into an infinite world of stories

Listen and read

Neus Campillo Iborra

La història del segle XX es presenta com la història del «descrèdit de la modernitat». Si l'«edat de la Raó» convé com un títol global per a encunyar el segle XVIII, sens dubte, el «descrèdit de la modernitat» pot definir la característica cultural d'un segle com el que acaba, l'obsessió filosoficointel·lectual del qual ha sigut l'abast i els límits de la modernitat, les seues paradoxes. La reflexió sobre el que som, sobre el que significa la nostra cultura, la nostra societat, ha sigut un quefer característic de la raó occidental. Prendre consciència de si és un tret definidor del que som. Quan es produeixen situacions crítiques dels paradigmes i de punts de referència, la reflexió en dóna compte com d'una crisi dels seus propis pressupòsits, com un qüestionament de si mateixa. Aquesta és una situació característica del moment actual, i no única en la història de la societat i la cultura occidentals. Més aviat al contrari: és recurrent i podria quedar definida com el «descrèdit de la modernitat».

Publicacions de la Universitat de València

Assaig

El descrèdit de la modernitat

Ofèlia Sanmartín Bono

Enric Bou Maqueda

Escriure la ciutat i viatjar pel món són els eixos que permeten explorar les relacions entre literatura i espai. Lluny dels plantejaments tradicionals, la proposta de «llegir la ciutat» ens apropa a enfocaments teòrics tan estimulants com els de Roland Barthes, Michel de Certeau o Walter Benjamin. La visió literària de la ciutat i la ciutat com a matèria primera de la literatura conformen un continuum en l'experiència cultural dels nostres dies. En aquestes pàgines s'hi aprofundeix a partir de l'obra de Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Luis Goytisolo o Eduardo Mendoza, entre molts altres, sovint amb la ciutat de Barcelona com a referent. Finalment, el viatge, en totes les seues variants, inclosos l'exili, el viatge polític o l'experiència dels «no-llocs», és objecte d'una consideració plena de matisos, arriscada i sorprenent.

La invenció de l'espai: Ciutat i viatge

Toni Mollà

En aquestes pàgines es descabdellen les preocupacions d'un ciutadà compromès envers la política, alhora que se'n subratlla la importància com a eina de govern de les societats i de contenció dels poders fora de control democràtic (com l'econòmic, el militar o el religiós). L'excessiu pes d'aquests poders escurça l'espai de la política, al mateix temps que la destrucció planificada de l'Estat del Benestar ofega les esperances d'una societat decent. Una bona part d'aquest llibre s'inspira en experiències valencianes, però no és un altre llibre sobre el País Valencià.

La desconnexió valenciana

Enric Balaguer

Recull d'assaigs sobre temes diversos relacionats amb la cultura contemporània en el sentit més general, amb un fons que remet al perfil d'arquetips presents en la nostra societat en les darreres dècades. Hi destaca l'individu narcisista i hedonista, marca de l'individualisme de factura més recent analitzat per Sennett i Lipovestky. L'aproximació a una sensibilitat postmoderna definida per la inestabilitat psicològica i afectiva, per l'esborrament de referents sòlids, és el rerefons d'una bona part de les incursions: el cinema d'Isabel Coixet, les novel·les de Francesc Bodí o Josep Lozano, l'obra de Michel Houellebecq, la poesia de Joan Margarit o la mirada crítica sobre la creació de John Berger. Tot plegat, sota la inspiració de Walter Benjamin, de qui l'autor reivindica la manera d'observar la diversitat de manifestacions culturals i l'atenció a la paraula i la imatge.

Constel·lacions postmodernes

Antoni Martí Monterde

Galardonado con el Premi d'Assaig «Càtedra Blasco», el punto de partida de este libro es una reflexión sobre la relación entre la escritura (el relato, el ensayo autobiográfico) y su entorno físico. Desde esta conciencia del espacio, que implica consideraciones también sobre el paisaje y el desplazamiento -viaje, migración, exilio, la mirada del 'flâneur', se muestra como la posibilidad de escribir un relato autobiográfico es transformada por la intensificación de la relación con un entorno concreto, con los lugares. Desde este prisma altamente revelador y original, se analizan aspectos de la obra de autores como Patrick Modiano, Josep Pla, Marcel Proust, Xavier de Maistre, Goethe, Walter Benjamin, Joseph Brodsky o W.G. Sebald. Un viaje a la encrucijada entre paisaje y literatura, entre autobiografía e historia, a las fuentes de donde mana la memoria moral de los espacios

El far de Løndstrup: Assaig sobre la memòria moral dels espais

Francesc Viadel Girbés

Guardonat amb el Premi Joan Coromines 2014 d'Investigació Històrica i Filològica, Viadel presenta un recorregut vibrant, d'excitada indignació intel·lectual, pel discurs de l'anticatalanisme espanyol. La negativa a assumir el caràcter pluricultural, plurilingüístic i plurinacional de l'Estat espanyol amb totes les conseqüències obeeix a raons profundes i té una llarga història. Ací s'expliquen les claus d'una actitud excloent que tendeix a la depuració, és a dir, a la pretensió de mantenir una hegemonia política mitjançant la marginació dels desafectes, discrepants, dissidents o, simplement, dels «altres». Si el cas valencià ha estat paradigmàtic, i ha tingut conseqüències devastadores per a la substància civil de la societat valenciana, l'anticatalanisme té efectes també profundament desestabilitzadors i insidiosos, en primer terme per a Catalunya, que afecten greument la convivència hispànica i la possibilitat d'un encaixament respectuós.

La gran depuració: Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Desmuntant l'anticatalanisme espanyol

Vicent Alonso Catalina

Aquest recull de notes del dietari de Vicent Alonso que ara es publica és la continuació natural de 'Trajecte circular'. En rigor, els dietaris deixen de ser-ho quan són publicats. Així, al primer pot haver-hi una sèrie de pautes artificials que l'autor ha introduït i que s'allunyen del propòsit d'imitar els criteris naturals d'escriptura, mentre que 'Sobre una neu invisible' s'apropa més a la naturalitat, tot i que conté alguns fragments en què se n'allunya deliberadament. Tal i com assenyala Alonso "des que escric els meus quaderns m'han servit com a guia i també com a refugi on construir i protegir els meus dubtes. Sempre hi he cregut i no tinc ni una sola raó per desconfiar-ne. Una qüestió ben diferent és si els resultats que en mi ha assolit serviran també als lectors possibles. Sincerament, hi confie i per això els publique."

Sobre una neu invisible: Notes d'un dietari, 2003-2005

Joan Estelrich

L'aventura vital i el llegat literari de Joan Estelrich (Felanitx, 1896-París, 1958) exerceix una sobtada fascinació, sobretot arran de la publicació l'any 2012 dels dietaris, a cura de Manuel Jorba. Emergia en aquelles pàgines la marcada complexitat moral d'una personalitat que havia restat a l'ombra. La trajectòria d'Estelrich suscita un interès creixent, perquè permet entendre certes claus d'un passat que, en part, és encara present. Escriptor, polític i organitzador de la cultura, dietarista, activista de la cultura catalana a Mallorca, es tracta d'un personatge amb clarobscurs, exuberant, contradictori, testimoni privilegiat i protagonista d'una època convulsa. Aquest volum recull la totalitat de les aportacions, reelaborades per a l'edició, a la jornada d'estudi entorn de Joan Estelrich organitzada el mes d'abril de 2014 per la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona.

El món d'ahir de Joan Estelrich: Dietaris, cultura i acció política

Josep Maria Esquirol

De manera subtil i colpidora, aquest assaig tracta dels "infinitius essencials" de l'ésser humà: viure, pensar i estimar. I constitueix, sens dubte, una valuosa aportació filosòfica, que s'articula a partir del concepte de "replec del sentir". L'estil singular de l'autor va calant de mica en mica, com la pluja menuda, tot proposant-nos un itinerari molt revelador, amb trams relatius a la commoció, el desig, la creació, l'amistat, la revolució i l'agraïment. I anticipant-nos, ja de bell començament, allò que és més nuclear: "Aquí, als afores, la gènesi i la degeneració, la vida i la mort, l'humà i l'inhumà―car només l'humà pot ser inhumà―, la proximitat i la indiferència. Aquí, als afores, el mal és molt profund, però la bondat encara ho és més. Aquí, als afores, res té més sentit que l'empara i la generositat. Aquí, als afores, no només vivim, sinó que som capaços de vida".

De l'autor de La resistència íntima Premio Nacional de Ensayo 2016
Premi Ciutat de Barcelona d'assaig 2015

"Esquirol reivindica el llenguatge quotidià i les paraules entenedores per fer pensament de fons".
Carles Capdevila, Ara

"Esquirol proposa la pausa, el parlar franc, la proximitat, la diferència, la reflexió, reinventar la mirada, tornar a pensar".
Josep Massot, La Vanguardia

Quaderns Crema

La penúltima bondat: Assaig sobre la vida humana

Josep Piera Rubio

A partir d'una conversa amb Jordi Llavina en la qual s'invocava la proximitat del centenari de Joan Vinyoli (1914-2014), Josep Piera va iniciar una prolongada indagació sobre la seua relació amb el poeta: la correspondencia, els llibres de Vinyoli i els fragments d'una conversa intermitent que van mantenir entre 1978 i 1981. Llavors Vinyoli tenia una seixantena llarga d'anys. Piera ara havia arribat a una edat semblant, la de la maduresa definitiva. La indagació s'estén al cicle vital complet de Vinyoli: l'obra, la relació amb la crítica i el reconeixement literari del seu temps. A contrallum apareix l'evolució poètica i humana de Piera, la seua manera de llegir i interpretar Vinyoli i, al capdavall, del conjunt de la poesia catalana de les darreres dècades. Es tracta d'un exercici de comprensió «de poeta a poeta» d'una profunditat i sensibilitat extraordinàries.

Mai no és tard: (Vinyoliana)

Preguntes aparentment senzilles, com ara ¿què et passa?, ¿com et dius? o ¿d'on véns?, ens van acostant de mica en mica al centre més profund de la nostra ànima, allí on es descobreix la ferida originada per les quatre infinituds essencials: vida, mort, tu i món. No serem mai "massa" humans: si cap horitzó té sentit és el d'arribar a ser "més" humans. No es tracta, doncs, d'anar més enllà de l'humà, com va voler Nietzsche, sinó d'intensificar i d'aprofundir en el que és més humà. Josep Maria Esquirol ens ensenya com d'aquest solc en l'ésser humà n'emergeix l'acció més beneficiosa, que ens orienta i ens enforteix perquè sap ajuntar sense confondre la gravetat i la lleugeresa, el dia i la nit, el cel i la terra, el present i l'esperança… "Humà, més humà" és un assaig veritablement filosòfic, escrit amb un llenguatge tan entenedor i precís com evocador.

"Contra la immediatesa compulsiva, contra la hiperconnectivitat, contra la permanent exposició pública i contra la dispersió, Esquirol proposa la pausa, el parlar franc, la proximitat, la diferència, la reflexió, reinventar la mirada, tornar a pensar". Josep Massot, La Vanguardia

"Josep Maria Esquirol s'explica meravellosament bé i ens fa molta falta". Mònica Terribas, El Matí de Catalunya Ràdio

"És un dels pocs llibres de filosofia amb cara i ulls que s'han publicat en català en els últims anys i que, sens dubte, n'és un dels millors". Enric Sòria, El País

"Esquirol reivindica el llenguatge quotidià i les paraules entenedores per fer pensament de fons". Carles Capdevila, Ara

"Una proposta constructiva, basada en la intimitat, el refugi i el replegament, sense oblidar la reivindicació de la memòria i la imaginació". Jordi Nopca, Ara

"La proposta d'Esquirol consisteix a reprendre el sentit en la proximitat, en la quotidianitat com a element per donar sentit a aquest buit insuportable". Albert Sáez, El Periódico

"Lluminós assaig per combatre la disgregació del jo i per no cedir a l'imperi de l'actualitat". Jordi Llavina, La Vanguardia

Humà, més humà: Una antropologia de la ferida infinita

Lluís Quintana Trias

La memòria involuntària, que Marcel Proust va fer famosa gràcies al conegut episodi de la magdalena, és un fenomen psicològic que ha tingut una repercussió especial en la cultura del segle XX. Aquest llibre n'estudia la presència en la literatura, la pintura o el cinema, i en fa un seguiment cronològic basat en textos de diverses literatures europees. Contraposa la memòria involuntària a d'altres fenòmens psicològics com la rêverie (o somieig) o el 'déja vu', i en situar-los en el context de la literatura occidental, es fa entenedor que tots ells provenen d'una tradició que ha intentat donar compte d'alguns aspectes no sempre ben compresos de la naturalesa humana. Un exercici de literatura comparada, associat a la memòria en la història de la literatura, de Goethe a Rousseau, de Leopardi a Nietzsche, de Maragall a Joyce, de Proust a Walter Benjamin i Mercè Rodoreda.

Caminar per la vida vella: La memòria involuntària en la literatura i l?art

Joan Garí Clofent

Diu Joan Garí al pròleg d'aquest llibre que «llegir és l'ofici previ, bàsic i insubstituïble de tot autèntic escriptor. Que ningú em confonga amb un "crític literari", només sóc un escriptor que escriu dels llibres que ha llegit... sóc un escriptor que preferiria ser només un lector». Per això ell fa molts anys que té un bloc anomenat 'Ofici de lector', on penja els comentaris sobre novetats de literatura catalana o o -més sovint- internacional que publica habitualment al setmanari 'El Temps' o al diari 'Ara'. Garí ofereix en aquest volum una selecció d'indagacions llibresques aparegudes en els últims deu anys -pulcrament editades per la professora Anna Esteve. Es tracta de petites càpsules de literatura universal, excursions amb un estil meticulosament treballat, que busquen prolongar el plaer d'haver llegit amb un segon delit: el d'haver escrit.

L'ofici de lector

«L'escola de l'ànima» és una invitació fascinant per descobrir, partint dels fonaments de l'educació, l'horitzó d'una vida madura, fecunda i espiritual. Pas a pas, les realitats que anomenen paraules com «lloc», «ensenyament», «companyia», «atenció», «món», «cura», «contemplació», «creació»… van il·luminant el camí amb llum pròpia i ens descobreixen nous sentits: cada ésser humà se'ns revela com a origen, i la trobada, com «una ànima que toca una altra ànima». Una vegada més, Josep Maria Esquirol, a la seva recerca de l'essència de les coses, ens planteja una proposta lluminosa i esperançadora en temps de desorientació, una conspiració singularíssima, «l'orde filosòfic de l'amor».

«A L'escola de l'ànima, Esquirol es fica a la pell de l'educador en un assaig filosòfic que també és poètic. Cada cop pensa més plàsticament: amb la paraula viva, com si conversés amb el lector. T'embolcalla amb idees que són com carícies. Moltes de les seves sentències poden ser llegides com versos aforístics, belles incitacions a la reflexió».
Ignasi Aragay, Ara

Cada nou llibre de Josep Maria Esquirol constitueix una aportació singular, valuosa, que referma la seva filosofia de la proximitat. L'escola de l'ànima és un assaig molt ben escrit, que, malgrat que no es proposa de dir coses noves, en sosté de fonamentals. I això mateix ja resulta ben nou, i fins revolucionari».
Jordi Llavina, La Vanguardia

«Llegir Esquirol, la manera com es meravella per coses que moltes vegades ens passen desapercebudes, és reconciliar-se una mica amb el món».
Anna Guitart, Ara

«Esquirol ens presenta una proposta esperançadora en temps desorientats».
Lluís Foix, La Vanguardia

«Josep Maria Esquirol desmenteix que les institucions educatives hagin d'estar al servei de la societat».
Sergi Dòria, ABC

«Un llibre singular i extraordinari. Molt recomanable».
Biel Mesquida, Diario de Mallorca

L'escola de l'ànima: De la forma d'educar a la manera de viure

Simona Škrabec

Al llarg del segle XX, la identitat catalana va ressorgir de les cendres com una au fènix amb forces renovades. Amb el final del franquisme, es van acabar de dibuixar els trets definitoris d'un poble la fortalesa del qual és la capacitat de gestionar les pèrdues i d'admetre la seua fragilitat. Aquest llibre es proposa mostrar la importància de la literatura per a cohesionar una societat sense defugir les qüestions més difícils. Les obres són comentades en el context de la literatura universal i permeten comprendre uns textos ja coneguts des d'un punt de vista inusual i nou. Un plantejament que ultrapassa el cas català i s'inscriu en la reflexió entorn de la formació de les identitats a Europa per deixar entreveure la densa xarxa de connexions entre la política i la cultura, massa sovint negligida.

Una pàtria prestada: Lectures de fragilitat en la literatura catalana

Antoni Seva Llinares

Mosaic és un ampli recull de textos breus on predominen els aforismes, però també les reflexions de tota mena, comentaris, anècdotes, apunts del natural, observacions psicològiques i morals, facècies... tot formulat en frases concises, petits diàlegs, consells... El material, deliberadament, es presenta com petites tessel·les d'un mosaic que el lector ha de compondre. Aquests escrits podrien semblar bagatel·les enginyoses o improvisades. Però un bon aforisme, en la seua nuesa, ha de confessar eficaçment un pensament complex; no hi ha de faltar ni de sobrar ni una paraula. Ve a ser el germen o el colofó d'un assaig: un assaig és una mà oberta; un aforisme, un puny tancat. Els textos que componen aquest Mosaic evoquen les maximes et pensées dels clàssics francesos. Ells van saber donar una alta categoria a un gènere que es remunta als orígens de la literatura i que, a través de molts representants il·lustres, arriba fins als nostres dies.

Mosaic: Màximes i pensaments

Mercè Rius i Santamaria

Què és la matèria? No ho sabem, però sí que entenem el significat de «material» en els diversos jocs lingüístics. En filosofia ressona la jugada del mestre de Plató: i què ho fa, que siguen materials les coses amb què exemplifiqueu la materialitat, sinó la idea de matèria? Així, els materialismes tradicionals no són ?escriu l'autora d'aquest llibre? sinó perversions de l'idealisme. «La perplexitat que ens desvetlla la matèria, en la seva il·lusòria familiaritat, s'assembla a la de l'infant que prova de tocar la imatge reflectida en el mirall, perplex perquè els grans li han dit que no és real. [...] Quan passem la mà per l'epidermis d'un cos o per la pell de les coses, només en resseguim la forma sense la qual la matèria se'ns torna escàpola. I això no obstant, al nostres ulls, la darrera paraula la tindria ella, la més silenciosa.»

Matèria: El grau zero de la filosofia

Miquel Bassols i Puig

Des de principis del segle passat, assistim a una crisi de l'autoritat fundada en el patriarcat que té diverses conseqüències en les formes de vida i molt especialment en la política. La crisi d'autoritat, però, és tan antiga com l'autoritat mateix. Les diverses manifestacions que presenta -familiar, pedagògica, política o religiosa- són fets de llenguatge, es fonamenten en el poder de la paraula que rau en l'inconscient. Com més crisi d'autoritat hi ha, més retornen formes d'autoritarisme, amb un ús indiscriminat de la llei jurídica o de la força física. Què ens pot ensenyar la psicoanàlisi de Jacques Lacan per fer-ne una lectura actual? En primer lloc, la diferència entre autoritat i poder. I un fet que respon a l'estructura sexual de l'ésser humà: més enllà de l'autoritat fundada en la lògica fàl·lica, que funciona de manera binària amb el tot o res, s'obri el camp d'una autoritat fundada en la lògica femenina, que funciona considerant cada element un per un i amb el no-tot.

Autoritat i autoritarisme: Una lectura des de la psicoanàlisi

Tobies Grimaltos Mascarós

Sovint el més difícil de veure i de dir és allò que resulta obvi. L'autor ens exposa una sèrie de vint obvietats que, tot i ser veritats com a punys, no són sempre acceptades a primer colp d'ull, fins i tot poden suscitar discussions i, quan hi pensem, ens poden obrir finestres i il·luminar altres estances de la nostra ment. L'implícit que aquestes obvietats expliciten està freqüentment colgat sota enormes quantitats de prejudicis, malentesos i confusions. Precisar el pensament, acotar i delimitar conceptes ajuda molt a aclarir les idees, i paga la pena dedicar una estona a aquesta tasca.

Obvietats (o quasi): Filosofia necessària

Antoni Defez

Wittgenstein, separant-se de la tradició, no va practicar mai una filosofia narrativa, discursiva o argumentativa, sinó que hi emprà el comentari breu, l'observació lacònica, l'exemple o el contraexemple, l'apotegma, l'aforisme... I aquesta manera trencada d'escriure no sols genera el problema de com llegir els seus escrits –una lectura lineal no n'és mai aclaridora–, té també la conseqüència que no es pot presentar la seua filosofia fent servir el seu estil. Si es vol explicar Wittgenstein, és indefugible adoptar un format narratiu, discursiu i, de vegades, argumentatiu, és a dir, cal ser wittgensteinians no a la manera de Wittgenstein.

Assaig - The book series

Assaig - The book series

Assaig books in order

Listen and read